Home?

Aquesta és la última entrada a escriure en aquest blog i, tot i que sempre ens queixàvem a l’hora de fer-lo, ara em provoca nostàlgia saber que no n’hauré d’escriure més ja que això significa que aquest somni s’ha acabat i que, com sempre, toca despertar.

Me’n duc uns records magnífics, un munt d’experiències viscudes: algunes impactants com la visita a la presó, algunes espontànies com el passeig amb canoa o la visita als bombers de Chicago, algunes màgiques com la participació al menjador social en el qual ens van ensenyar que la gent no alimenta l’odi a causa de la seva desgràcia sinó que està agraïda davant d’aquells que els fan més fàcil la situació…

La veritat és que, digui el que digui, mai podré agrair aquesta oportunitat donada: així realment sents que els esforços fets durant el curs valen la pena. En primer lloc vull donar les gràcies a l’Ajuntament per oferir tal premi als estudiants, trobo que és una gran forma d’incentivar una millora en el seu rendiment acadèmic. Per últim i molt especialment vull agrair al Joey haver fet d’aquestes 3 setmanes una de les millors experiències de la meva vida (per no dir la millor); realment ha sigut un viatge impressionant!

MOLTES GRÀCIES A TOTHOM QUE HO HA FET POSSIBLE.

Coming back from USA

Ja des de Catalunya, escric l’última entrada del blog. El dia d’avui és fàcil d’explicar: vol de Chicago a Madrid i vol de Madrid a Barcelona. Aquest cop sí que el jet-lag afecta!

Però aquesta entrada no és per explicar el dia d’avui sinó per mirar enrere i recordar tot el que hem fet en aquest viatge. Al fer-ho, em venen a la memòria molts tipus de records, però tots molt positius, gratificants i inoblidables.

En aquestes tres setmanes als EUA he après moltes coses: com funciona el seu sistema educatiu i penal, vam conèixer a departaments de bombers i de policia, que les persones que tenen menys et regalen el seu millor somriure, la gran convivència entre les diferents ètnies de qualsevol edat i sexe… i tot això et fa reflexionar i sobretot madurar i créixer com a persona.

Per aquesta raó, m’agradaria donar les gràcies a totes les persones que han fet possible aquesta beca, a l’Ajuntament de Vilassar de Mar i, en especial, al Joey Jonsson, que ens ha acompanyat en aquestes tres setmanes úniques. MOLTES GRÀCIES!! Amb aquesta beca heu fet possible que l’esforç dels últims cursos es vegi recompensat i això realment s’agraeix moltíssim, sobretot de la manera en que ho recompenseu. Aquest viatge ha sigut molt més del que mai hagués pogut imaginar, totes les experiències viscudes i la gent que he conegut. No hi ha paraules per descriure realment el que m’ha impactat i agradat aquest viatge, i sobretot per agrair que s’hagi fet possible!

Moltíssimes gràcies a tots!

Goodbye to the Windy City

Ahir va ser l’últim dia que vam anar a Chicago, i vam acomiadar-nos de la ciutat amb un tour amb barco pel Chicago River i Michigan Lake. Va ser un llarg comiat però no suficient. A mida que anàvem passant els diferents edificis emblemàtics de la ciutat i un guia ens anava explicant la seva història, una sensació de nostalgia ens va recórrer tot el cos en pensar que no tornariem a veure la ciutat (al menys durant un temps), que estava en tot el seu esplandor.

El Chicago River té un passat interessant: la direcció en que anava l’aigua, del riu Michigan al llac, acumulava grans quantitats de residus al llarg del seu trajecte i això va causar que, quan es va produir el Great Fire que va cremar la ciutat de Chicago, el foc passés d’una banda a l’altra del riu, arrassant així tota la ciutat; llavors van decidir canviar el seu curs, fent que l’aigua anés del llac al riu. Va ser una gran experiència poder veure la ciutat de Chicago a la nit des de l’aigua.

Lauria i Júlia

Una imatge val més que mil paraules…

Aquesta galeria conté 21 fotografies.

A shopping day

Avui hem passat tot el dia de compres per Chicago on hem entrat a algunes botigues típiques d’aquí i després al centre comercial de la Water Tower. Allà hem trobat una botiga molt peculiar, on només venien salses picants.

Al sortir d’allà a les 4 de la tarda, hem anat a dinar a una pizzeria molt popular aquí a Chicago, i, realment, les pizzes estaven boníssimes.

Un cop acabat el dinar, hem agafat el tren per venir a descansar a l’hotel.

Demà més i millor!

Lauria i Júlia

Come back to Chicago

Aquest matí hem anat al Mirror Lake, situat dins d’un parc natural a Wisconsin, on hem llogat una canoa per passar el matí. Aquí els llacs són molt més grans que a Catalunya, per aixó, el viatge amb canoa ha durat una bona estona. Degut a a la sequera que hi ha a Wisconsin aquest any, el llac tenia un aspecte molt verdós i amb moltes plantes ja que li faltava oxigen, i a causa d’aixó no hem pogut avançar per determinades zones d’aquest.

El fet de poder passar un matí en una barca envoltada de naturalesa, dóna una sensació de pau i tranquil·litat difícil d’aconseguir a qualsevol ciutat, així que ens ha agradat molt aquesta experiència tant relaxant.

De tornada a Chicago hem parat a Whitewater per dinar amb l’Stephan, la seva nòvia, Loria, i el seu millor amic, Kyle, a un restaurant, on segons ells, feien les millors hamburgueses del poble. No estaven equivocats! Acabat el dinar, hem agafat el cotxe per seguir amb el trajecte. Acabem d’arribar.

Lauria i Júlia

Emergence call: 911

Avui hem començat el dia visitant Hueber Centre, una presó estatal a la ciutat de Baraboo. Dos oficials, Erik Knull i Kevin Fults, ens han fet un tour per tota la zona de primer nivell en el mateix ordre i procediment que farien amb un detingut. Els policies ens explicaven detalladament com funcionava cada àrea: els presos estaven dividits segons sexes, edats i perillositat. La presó estava dividida en dues ales: aquella per als condemnats que no podien sortir de la seva zona restringida; i una, anomenada de reinserció, en la qual els presos podien sortir per anar a treballar o a l’escola i tornar quan el seu horari hagués acabat.

Realment, ha sigut esgarrifador ja des del primer moment, quans ens han ensenyat la cel·la d’espera per a entrar a la presó (on t’hi pots estar 12 hores o, fins i tot, dies): era tan petita que només el fet d’entrar per a fer la fotografia ja donava una sensació sofocant. Durant el tour, hem pogut comprovar que les coses són totalment diferents a com es veuen a les pel·lícules: aquí no hi havia barrots a les cel·les ni presos cantant tenebrosament; de fet, hi havia fins i tot classes per a aquells que volguéssin acabar els seus estudis o aprofitar la seva estada a la presó per a ampliar-los.

Després de dinar, hem visitat el departament de bombers i el de la polícia, a la ciutat de Portage.

A la primera visita, el cap de bombers, Clayton Simonson, ens ha mostrat tot el material i el conjunt de vehicles que tenien a la seva disposició per apagar focs i fer rescats, tant en terra, aigua o gel. Sembla mentida que en una ciutat de 10.000 habitants hi hagi un departament de bombers tan equipat com aquest (disposaven d’una llanxa de rescat, camions de bombers, camions de rescat, una torre i camions portadors d’aigua), i en canvi, a Vilassar on hi ha una població de 20.000 habitants, haguem de dependre del departament de bombers d’una altra ciutat.

Ens ha agradat molt aquesta visita perquè ens hem adonat de la importància que té aquest treball a l’hora de salvar vides. Aquesta importància també la dónen molts americans ja que hi ha molts voluntaris disposats a arriscar la seva vida pel simple fet de salvar la dels altres.

Finalment, a la última visita, el cap de policia Kenneth R. Manthey ens ha mostrat les instal·lacions de les seves oficines, incluint la sala de tir (ens ha mostrat el funcionament del seu tàser i, sincerament, posava la pell de gallina només de veure-ho), la sala d’interrogació (sense cap mena de decoració perquè el sospitós no es distregui a l’hora de contestar), la sala de proves (en aquesta hem pogut tornar a comprovar com les coses són diferents de les pel·lícules, ja que, en comptes d’utilitzar bosses de plàstic per a les proves, utilitzen bosses de paper o taquilles i neveres per a guardar-ho), i un vehicle oficial (amb la zona de darrera preparada pels arrestats, és a dir, amb barrots a les finestres i seients de plàstic).

We would like to thank the Hueber Centre (specially, Wendy, Officer Knull and Officer Fults), Fire department (Chief Simonson) and Police department (Chief of Police Manthey), the time they have spent showing us their facilities and explaining how their jobs are. Thank you very much!

Laura i Júlia

On the road

Ahir vam marxar de Chicago en direcció Baraboo, on està la casa de la Dee-Dee. Durant el trajecte vam parar a Whitewater, on vam poder visitar les instal·lacions esportives de la universitat (una altre cop es mostra la importància que dónen els americans a l’esport ja que el campus disposava d’unes instal·lacions millors que qualsevol poble d’Espanya) i dinar amb el fill del Joey, l’Stephan; sortint del mateix poble, vam parar en un lloc on es rendia homenatge a les legions de l’exèrcit americà exposant un tanc que va participar a la Segona Guerra Mundial (era gegant!). Un cop ja a Baraboo, vam visitar el famós bar-restaurant, per als participants d’aquesta beca, Bronco Billy’s, que, realment, té tot l’encant que ens imaginàvem en sentir parlar d’ell.

Laura i Júlia

The Holocaust Museum

Avui hem visitat el “Holocaust Museum”, un lloc molt simbòlic de Skokie i, en general, de tot Illinois per la seva emotivitat i realment, nosaltres que l’hem pogut visitar, donem fe d’això.

Només a l’entrada, hi havia un monument dedicat a les persones que van arriscar la seva vida per salvar la dels jueus i per fer possible que un museu com aquest es construís.

El tour ha durat dues hores ja que a les 5 tancaven i, per a que us feu una idea de la quantitat de coses que hi havia per visitar, a la primera hora i mitja només havíem recorregut la primera planta (n’hi havien 3).

L’exposició és un viatge al llarg de la història d’Alemanya, més concretament des de 1914 fins el 1945 (de la primera a la segona guerra mundial), per a que la gent pugui comprendre millor en quin entorn es va desenvolupar l’holocaust i com va ser realment aquest per la gent que hi estava implicada.

Realment, ha sigut molt dur, tot i que molt interessant, sentir els relats dels testimonis que van sobreviure i explicaven la seva experiència; també, hem pogut veure moltes imatges reals i esgarrifadores d’aquell període, i hi havia fins i tot un vagó dels trens que transportaven els jueus als camps de concentració: hi podies entrar però no arribar-te a imaginar el que sentia la gent quan estava ficada allà a dins, quasi sense poder respirar.

A la planta superior hi havia una exposició d’art dedicada al racisme: a com els artistes l’entenien i el plasmaven sobre el paper. A la planta inferior, en canvi, hi havia una exposició sobre els grups radicals i violents existents encara a Amèrica i, fins i tot, enquestes sobre què creus que hauria de fer el govern davant d’aquests (si deixar-los entrar al país, etc.)

Quan surts del museu, t’envaeix una sensació ambigua: per una banda, et sents afortunat d’haver-ho pogut veure i així saber què va passar realment; però per una altra, t’adones de la poca humanitat que envoltava a aquella gent respecte els jueus (de fet, van passar d’anomenar-los ciutadans a subjectes). No et pots creure com una cosa així pot haver passat en un món com el teu.

Laura i Júlia

The Soup Kitchen

Ahir vam participar en un menjador social que es duia a terme a una església molt coneguda aquí a Chicago, la Fourth Presbyterian Church. Vam arribar allà sobre les 3pm i vam tenir temps de conèixer als altres voluntaris i als organitzadors, així com la rectora de l’església (que és la màxima encarregada del menjador social).

El menjador tenia una capacitat d’aproximadament 150 persones, i sorprenentment, es va acabar omplint. La gent que va assistir era molt variada, des de 18 fins a 80 anys, i hi havia molts més homes que dones.

Al arribar allà  ens van explicar la tasca que haviem de fer: ens vam encarregar de servir les begudes a les persones, que podien triar entre llimonada, tè i aigua. Vam servir molta quantitat de beguda, però és comprensible al pensar que passen tot el dia al carrer i només poden menjar i beure en els menjadors socials que hi ha repartits per Chicago. Tot i que aquest només funciona els diumenges, cada dia hi ha obert un diferent per tal de repartir-se la feina sense deixar de cobrir aquest servei. De fet, a les taules del menjador on vam estar hi havia uns fulls informatius dels llocs oberts durant la setmana.

El que més ens va impactar va ser el positivisme de la gent que, tot i no tenir res, sempre et dedicaven un somriure i una paraula amable pel servei que estaves fent; realment així es feia molt més agradable la teva tasca i, de fet, totes dues vam sortir amb moltes ganes de repetir ja que havia estat molt gratificant. Tan de bo s’oferís aquest servei a Barcelona!

Laura i Júlia