The windy city: Chicago!

Dijous vam sortir aviat de Baraboo per fer front a tres llargues hores de viatge fins a la capital de l’estat d’Illinois, Chicago. És una ciutat realment increïble. Gran (o enorme), plena de gent de diverses cultures, botigues a tot arreu, gratacels altíssims i un trafic boig.

Vam anar a dinar a “Mike Dikta’s”, un restaurant famós de Chicago on hi han anat molts personatges famosos del món de l’esport. Després vam anar a la “Hancock Tower”, un dels gratacels més alts de Chicago des d’on hi ha unes vistes precioses de tota la ciutat. Al vespre vam anar al “Boat Tour Chicago Sunset”, un viatge pel riu i part del llac Michigan durant la posta de sol. Va ser molt bonic veure la ciutat de Chicago des de l’aigua i anar escoltant les explicacions dels edificis i curiositats més importants. Ja de nit vam anar a sopar a una pizzeria. Chicago és famosa per haver inventat les pizzes de massa gruixuda que poguéssin menjar-se amb forquilla i ganivet però nosaltres vam demanar-ne una de normal. Finalment vam anar al luxós hotel al centre de Chicago on vam assegurar-nos que ens truquéssin al matí i vam anar a dormir.

Al matí, abans de d’anar cap a l’aeroport, hem passejat durant una estona per Michigan Avenue i la Ohio Street Beach on ens agradaria haver portat els banyadors i tenir temps per gaudir de la platja i el sol a les aigües del llac Michigan.

Party at Troy’s

Després de la visita al Wisconsin State Capitol i d’un dinar conjunt a “Ella’s Deli”, ens esperavaa una petita festa de comiat a casa de la familia Moldenhauer. A més, celebravem un dia important en aquesta familia perquè el petit de la casa cumplia dos anys.

Vam jugar a la piscina, vam menjar plats tipics americans acompanyats amb un “gazpacho” casolà i vam fer S’mores. L’Eloi ja n’és tot un expert en el tema però a la Irene encara li falta una mica de pràctica amb el foc.

Va ser una bona festa de comiat, ens ho vam passar molt bé i després, cadascú a acabar de preparar les maletesa per marxar el matí següent cap a Baraboo, des d’on marxariem a Chicago.

These were the ones who started everything and if you miss the beach, here is the lake

Aquests ultims dies els estem passant a tope amb les families. Cap de les dues parts vol deixar un moment sense aprofitar, per tant no parem.

Ahir vam anar a Old World Wisconsin, un museu que parla sobre la historia de Wisconsin durant la seva etapa colonial. Aquest parc-museu acaba d’obrir al public perque durant principis d’aquest mes va ser un dels blancs del tornado i fins ara no havien acabat les tasques de neteja del recinte. Ha quedat totalment devastat, i les fotos preses abans i despres del tornado ho deixen prou clar. En aquest parc-museu es poden veure recreacions de les cases dels immigrants finlandesos, danesos, suecs, alemanys, polacs i afroamericans que venien durant els primers anys de la descoberta dels Estats Units buscant riqueses, terra i una vida millor de la que els esperava si es quedaven a Europa ja que en aquests pobles, tot quedava en mans del germa gran i per tant, els petits, si no volien acabar treballant pel germa gran emigraven a els Estats Units on podrien aconseguir una terra propia.

Avui hem anat a un dels llacs d’aqui a la vora i ens hem estat a Sandy Beach. No te res a veure amb el que es una platja mediterrania de la Costa Brava o la Costa Daurada pero no esta malament. Els punts bons que te es que l’aigua no es salada i per tant no pica als ulls i despres de sortir quan comences a assecar-te i l’aigua esta mes calenta al ser una massa d’aigua tancada. Tampoc hi ha gaires roques amb les quals fer-se mal als peus, pero no hi ha aquella gracia de les onades (tot i que en aquest llac i havia onades per culpa dels vaixells esportius amb els que la gent practicava esqui aquatic) i tampoc tens aquella sensacio de mar perque tot esta rodejat de verd recordant-te que estas a casa i no al mar. Pero no esta malament.

Aquests dies tambe hem tingut temps per passar-nos’ho be. Dissabte vam anar al cinema a veure The Sorcerer’s Apprentice, una nova pel.licula d’accio i aventures magiques de Disney que vaig ser capac, d’entendre d’inici a fi i ara quan tornem de sopar en un restaurant mexica molt famos aqui, els hi toca tastar part de la nostra cuina amb unes llesques de pa amb tomaquet.

Let’s go shopping!

El dimarts vam anar al Mall of America, un dels centre comercials mes grans del mon amb mes de 520 botigues i un parc tematic interior, el “Nickelodeon Universe”. El centre comercial es enorme i nomes per recorre les tres plantes de botigues que te ens hi vam passar tot el mati. Tambe vam anar al parc d’atraccions. N’hi havia pels nens petits pero tambe grans montanyes russes. Despres d’agafar un entrepa per dinar, vam anar a comprar el que haviem estat veient abans. Hi havia moltes botigues de marca, pero tambe hi havia botigues amb marques no tant conegudes pero amb uns preus molt baixos. Ells tambe estan en temporda de rebaixes i s’havia d’aprofitar, aixi que el dia va acabar amb moltes compres i l’Eloi carregant totes les bosses.

University of Minnesota: Academic Health Center

El dia 19 la Irene i l’Eloi van anar a la Universitat de Minnesota, una de les universitats mes grans dels Estats Units, per fer un tour per la facultat de medicina. Aquesta visita no estava en la planificacio inicial del viatje, pero ha estat una de les activitats mes interassants fetes fins ara.

Primer ens van rebre la MaryKoppel i la Jenny Meslow . El Joey es va posar en contacte amb elles, que van organitzar i van fer possible tot el que vam fer a la Universitat. Vam fer una petita reunio amb elles i amb dos estudiants de medicina. En ella ens van explicar trets basics de la facultat com ara el nombre d’estudiants i els diversos estudis que s’imparteixen sota el mateix sostre: Medicina, Infermeria, Veterinaria, Odontologia, Farmacia i Sanitat publica.

Despres ens va rebre el Dr. Frank B. Cerra vice president de Ciencies de la Salut a l’Universitat de Minnesota i que ha contribuit a la Universitat amb nombroses inovacions com ara un pla d’unificacio de metges de 18 departaments de Facultats de Medicina, programes de recerca interdisciplinaris o la creacio dels Centres de Genomica Biomedica. Va arribar a la Universitat com a cap del departament de Sirurgia de la UCI i participa en l’elaboracio del fetge artificial (un aparell similar a l’aparell de dialisi en el cas dels ronyons).  Li vam fer entrega del llibre de Vilassar de Mar i de la bandera catalana.

Tot seguit vam anar al despatx del Dr. John S. Najarian, un dels millors metges del mon en materia de transplantaments. El Dr. Najarian ha gunyat molts premis internacionals i es famos per practicar el primer transplantament de ronyo en nens. Actualment treballa a la Universitat de Minnesota on ha creat un dels programes de transplantament mes grans del mon, i es gracies a ell que la Universitat ha efectuat molts transplantaments pioners i innovadors. A part de la seva faceta de metge i professor, Dr. Najarian es un dels cientifics mes prolifics i citats en articles publicats. Tambe li vam fer entrega del llibre de Vilassar i ell a canvi ens va regalar i signar el seu llibre, encara no publicat, “The miracle of transplantation”.

Tot seguit, ens van convidar a assistir a una operacio amb animals del grup de recerca en nous metodes quirurgics. Cosa exepcional ja que tota persona aliena al grup de recerca no pot accedir-hi.

Al migdia ens van convidar a dinar a la cafeteria per professors i alts carrecs. I a la tarda, els dos estudiants que ens van acompanyar durant tot el dia, ens van fer un tour per les classes i laboratoris que fan servir els alumnes de medicina. Tamabe ens va rebre un professor que ens va explicar el funcionament del laboratori d’anatomia. Finalment vam anar a la botiga de la facultat on ens vam comprar un parell de samarretes.

Vam quedar encatntas amb tot el que vam fer a la Universitat. Va ser tot un honor ser rebuts per dos dels metges mes importants internacionalment i que ens tractesin tant be a la universitat. Vam aprofitar i vam anar a la oficina d’admissions per preguntar com accedir a la Universitat sent estudiants estrangers i hem decidit que quan acabem la carrera tornarem a Minnesota a fer la Residencia.

Agraim a:

Mary Koppel (Assistant Vice President for Public Affairs)

Jenny Meslow (Community Relations Project Manager)

Have fun in the Dells!

Els dies 15 i 16, van ser el meu torn per anar a Wisocnsin Dells.  La veritat es que es una ciutat realment espectacular perque miris on miris hi ha anuncis de les atraccions que pots trobar al voltant de la ciutat, anuncis dels diferents restaurants… es una bogeria.

El dia a les Dells el vam comenc,ar amb “Wizard Quest” una aventura magica on a traves de la resolucio de preguntes basades en la observacio de l’entorn haviem d’anar aconseguint gemes per poder alliberar als mags de cada un dels quatre elements: aigua, aire, terra i foc. A mes, aquesta gent canvia cada dia les preguntes del joc, aixi que cada dia es diferent. Tambe hi ha un limit de temps per trobar als mags i si elsalliberes a temps la recompensa es encara mes gran. Nosaltres no ho vam poder aconseguir aixi que no se quin hauria estat el premi, pero segons el nombre de mags alliberat guanyaves un tant per cent de descompte en els productes de la botiga de records.

Despres vam dirigir-nos cap a Mt.Olympus, un parc aquatic que alhora es parc tematic. Dos en un. Vam estar-nos a l’hotel Roma, un hotel realment impressionant ambientat en l’epoca romana, amb les parets crema, recordant el color de la sorra i unes habitacions enormes. Nomes arribar vam decidir baixar una estona a remullar-nos als parcs aquatics i a la nit vam baixar a provar les muntanyes russes del parc i vam posar a prova les nostres dots de conduccio al karting. El dia 16 el vam passar tot el dia al parc aquatic, tot i que com haviem quedat enamorades d’una de les muntanyes russes, vam tornar-hi aquell mati.

La tornada en cotxe per sort va ser mes curta del que esperavem i es que ningu podiem amb les nostres animes. Ahir, com no podia ser d’altra manera vam fer un dia de relax complet. Pel mati vam anar a visitar el germa de la Lassity i amb ell i la seva mare vam anar a esmorzar per celebrar l’aniversari de la Lassity que va ser al juny. Per la tarda vam fer “siesta” i mes tard em van oferir anar a una fira que es feia a Whitewater, pero no tenia gaire ganes de sortir i vaig quedar-me a casa. Tot i aixi, aprofitant que estava sola, vaig sortir a passejar una estona pel veinat.

Avui anirem a veure una desfilada, i despres toca preparar-se pels proxims tres dies, que seran prou intensos:  visita al poble d’en Joey, Mall of America i la Clinica Mayo…

Digging in the ground

Avui he tingut la oportunitat d’assistir a un taller d’arqueologia amb la gran de la familia, que te el somni de convertir-se en una gran arqueologa algun dia, en un futur que encara li es llunya. Al acabar el dia, pero, ha confessat que encara s’ho ha de rumiar mes.

Ha estat un dia molt interessant. Al ser mes gran que els altres nens, m’han portat amb universitaris que treballen a l’estiu com a arqueolegs o voluntaris a Macktown. Ara intenten trobar les parets de totxo que envoltaven l’estructura de fusta del celler, ja que si la casa es de fusta, el celler ha d’anar recobert d’algun material mes, ja que sino la fusta es bufa. Hem trobat unes pedres sospitoses que podrien ser el que fa temps que busquen, aixi que espero que realment ho siguin. I a mes, hem tingut reporters del diari local (crec), fent entrevistes a tots els membres de l’equip i a tots els que estavem alla presents aixi que qui sap, potser d’aqui res sortim als diaris.

Welcome to UW-Whitewater

Tal i com diu l’Eloi, avui ha estat un dia realment important en el nostri mes als Estats Units. I es que avui hem pogut coneixer la Universitat de Wisconsin Whitewater, universitat on el Troy treballa. Despres de trobar-nos per menjar tots junts i parlar sobre el planning pels proxims dies, suggerencies per futures experiencies i de mes, hem anat cap a la universitat, on hem estat rebuts pel rector. El fotograf de la Universitat tambe ha estat present durant l’acte i s’ha encarregat de deixar una imatge per la posteritat perque en tota la trobada no ha parat ni un sol moment de fer fotos. El rector ha estat molt amable amb nosaltres, ens ha firmat les banderes de l’equip de futbol america de la Universitat (que pel que sembla son uns cracks) i ens ha regalat unes tassetes de cafe amb el logo de l’equip.  La veritat es que ha estat un honor i un privilegi que ens hagi rebut, perque mes tard el Troy ens ha comentat que el rector es una persona molt timida i que no li agraden massa aquest tipues de reunions per coneixer gent nova, aixi que ha estat un autentic privilegi.

Despres ens hem fet passar  per futurs universitaris americans i els hem acompanyat al tour que han fet per les instal.lacions de la universitat. El campus es bastant gran, pero no tant com el campus de Bellatera (UAB) pero les seves instal.lacions son molt mes grans que les nostres. A la seva pista d’atletisme, que es on tambe fan la cerimonia de graduacio hi caben assegudes 700 persones, aixi que podeu imaginar com de gran es nomes, la sala d’atletisme. Per tenir, a l’edifici central on es duu a terme gran part de la vida estudiantil tenen fins i tot bolera… I es en aquest edifici on es penjara la bandera catalana i on, per cert, no n’hi ha cap d’espanyola.

Una de les curiositats que hem trobat a la Universitat es que depenent de la distancia que et separa del campus, estas obligat a viure a la residencia d’estudiants durant els 2 primers anys. A mes, el seu proces d’acces a la Universitat es fa durant l’inici de l’ultim curs de l’insitut, ja que si volen beca, han de presentar les sol.licituds abans de l’1 de febrer, poden conrinuar enviant sol.licituds fins al 1 de marc (no hi ha c trencades aqui) i els hi comuniquen si han estat admesos l’1  de maig, quan nosaltres al voltant de maig,  es quan estem fent la matricula definitiva per les PAU. A part, ells no tenen examens d’acces. Cada universitat te els seus criteris d’admissio pero parlant amb la Lassity el basic que demanen es 4 anys d’Angles, 4 anys de matematiques, 2 anys de ciencies, 2 anys de ciencies socials i 2 anys d’educacio fisica. En algunes universitats tambe sera necessari 4 anys d’un idioma estranger, i a part tenen dos tipus de PAU que es poden fer tantes vegades com es volgui i en el moment en que es volgui (pagant, es clar) on els alumnes deixen constancia dels seus nivells d’angles i matematiques. Si superen una certa puntuacio en un d’aquests (o a vegades els dos, depenent dels criteris d’admissio) no hauran de fer classes d’angles i matematiques posteriorment a la universitat. I per si el proces d’admissio fos poca cosa, enviar a un fill a estudiar a la universitat es increiblement car tambe. Aixi que molts opten per la formacio professional, ja que molts dels estudiants que van a la universitat, despres no poden trobar feina en el seu camp.

Aixi que avui ha estat un dia interessant, on hem apres un munt de coses del sistema educatiu america, que es ben diferent del nostre.

“God save the queen!”

Ahir vam anar a la “Renaissance Faire” o la Fira Medieval que es fa anualment a un poble a hora i mitja, dues hores d’aqui conegut com Bristol.

Es un festival medieval que recrea l’epoca i la vida de 1574, en ple regnatge de la reina Elisabeth d’Anglaterra. Fins i tot, els nens poden convertirse en els seus cavallers i dames de la cort a traves de la correcta ceremonia d’investidura i se la pot veure rondar amb la seva cort immensa per tota la fira. Tot esta ple de parades artesanals on es venen joguines de fusta pels mes petits, catifes fetes a ma a l’estil victoria, artesania de vidre, botigues de sals de bany, vestits de l’epoca, joieria… Un mar de botigues que semblava no acabar-se mai, i escenaris repartits per tota la fira on es feien espectacles de malabars, de foc, de lluites de fang…

La gent aprofita tambe per treure les seves disfresses medievals de l’armari, o les nenes aprofiten per posar-se aquelles ales de fada amb les que juguen a casa, fent que tot prengui un toc molt magic i fantasios, ja que la gent sense disfressar es una clara minoria en aquesta fira. I per si aixo fos poc, vam poder gaudir dels antics tornejos de cavallers, en el que quatre valents van retar-se en duel a sobre dels seus cavalls i quan estaven a terra continuaven lluitan fins a morir. Tot i que nomes fos un espectacle pero, l’emocio que se sent es la d’un duel real, i a mes, el nostre cavaller va ser el victorios!

Entre tot aquest ambient, a mes, vaig poder fer un descobriment curios que son les “Spanish fries”. Per curiositat, a l’hora de dinar vaig demanar-les per veure que era el que entenien per “Spanish fries” i es el que es veu a la foto. Patates amb ceba i crema de formatge… No se que li troben d’espanyol encara.

A crazy night

Ahir va ser un dia moooolt tranquil. No hi ha gaire res a comentar. Al mati vam deixar a la Lassity a casa perque havia de fer dissabtem, i per no tenir-nos alla voltant ens va portar a la piscina.

Despres a la nit vaig sortir amb tots els actors del musical “Oliver” a un restaurant. Si nosaltres pensem que estem bojos es perque no els hem vist a ells en plena accio. Xibarri es queda curt per definir el soroll d’aquell restaurant. No se com es que no ens van fer fora, pero suposo que aqui deuen estar acostumats a aixo (sino no m’ho explico).

Aquest mati hem anat a una fireta que celebrava una especie de llibreria anomenada Earthsong. Ha estat realment interessant ja que era una fira de cultura esoterica (esperitisme, chakras, tarot…) i ha estat realment divertit. A l’espai infantil els nens de la casa i els d’una altra familia amb la que anavem m’han fet una cadeneta pel mobil i m’han ajudat a trobar les perles de colors per fer-me un USA neckalce (o collaret dels USA) amb el meu nom i tot. Aquesta nit toca barbacoa a casa d’uns amics de la Lassity, aixi que de moment res mes per dir.